A finals del segle XIX amb el moviment cultural de la Renaixença catalana, el desig de conèixer, estudiar i estimar la pròpia terra porta a l’aparició a Catalunya de l’excursionisme. L’any 1876 es funda l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques al turó de Montgat, però les discrepàncies internes dins de l’organització porten a la creació el 1878 de l’Associació d’Excursions Catalana. Finalment el 1890 ambdues entitats es fusionen, donant lloc al Centre Excursionista de Catalunya.

Les associacions excursionistes creixent al voltant de segle, i amb l’aparició de diferents d’entitats es celebrant el I Congrés Excursionista Català a Lleida.  Pel CEC (Centre Excursionista de Catalunya) també serà una etapa molt important, doncs crea la secció de muntanya i inaugura diferents xalets-refugi per tot el territori, provocant d’aquesta manera que d’altres entitats segueixin el seu exemple.

La guerra civil de 1936-39 i la post guerra van significar una gran recessió en l’excursionisme català. Moltes associacions desaparegueren, algunes per les restriccions pròpies de la postguerra i per la prohibició militar, i d’altres suprimides per llur caire patriòtic. El muntanyisme català passa a dependre directament del Consejo Nacional del Deporte (1939) i la Federación Española de Montañismo (1942), amb seu a Madrid, restant a Catalunya una anomenada Delegació Regional. A poc a poc el muntanyisme català va recuperar-se amb la creació de noves entitats i nous refugis. Finalment l’any 1963 s’autoritza la creació d’una Federació Catalana de Muntanyisme.